Pamukkale o "Castillo de Algodón"
Al sud-est de Turquia, concretament a la vall del riu Menderes, a la província de Denizli, amb un clima temperat la major part de l’any poden trobar Pamukkale.
Pamukkale consisteix en una serie d’enormes formacions calcàries que semblen escales de gel que han donat a lloc a aquesta curiosa morfologia que es pot apreciar en les fotografies. També són conegudes amb el nom de cascades blanques que és al mateix temps una famosa atracció turística.
Aquestes piscines naturals d’aigües termals s’han format arrel del carbonat càlcic. Es tracta d’una aigua molt famosa al llarg del món sencer, la qual es creu que cura l’asme i tot tipus de reumatismes, a més de fer un aport molt positiu a la salut de la nostre pell.
Ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1988.
Al cim d’aquest paradís s’ubiquen les ruïnes de l’antiga ciutat de Hieràpolis.
Abans de ser declarat Patrimoni de la Humanitat, Pamukkale estava molt descuidat durant les últimes dècades del segle XX, època en la que es van construir hotels a la zona alta del lloc que va destruir part de les restes de Hieràpolis. Les aigües termals de les fonts es van utilitzar per omplit les piscines dels hotels i es vertien aigües residuals just sobre el monument, per això tenia un color més pàlid; a més es va construir una rampa d’asfalt per accedir a la part principal. Els turistes es passejaven amb sabates, es rentaven amb sabó als pus, pujaven i baixaven amb bicicletes i motocicletes. Finalment la UNESCO va dirigir la seva atenció a Pamukkale i va intentar restaurar-lo per retornar-li l’atractiu que estava perdent. Es van derrumbar els hotels i la rampa es va cobrir amb pus artificials on actualment els turistes poden accedir-hi sense sabates. Es va realitzar un canal al voltant de la rampa per recollir l’aigua i impedir que es perdés.
Una curiositat de la zona és que l’activitat volcànica subterrània que causa les fonts termals també va causar que es filtrés diòxid de carboni en una cova de Hieràpolis a la qual se li va dir la Cova de Plutó. Va ser anomenada d’aquesta manera perquè la gent que entrava moria a causa del gas i es pensaven que era Plutó, deu dels inferns, que enviava aquest gas.